Tant...
I et deixo tremolant, sota els llençols tacats de mal,
et faig l’últim petó, damunt l’espatlla esquerra amb plors,
la roba al terra i uns condons usats de la pitjor manera,
Marxo tancant de cop, les claus, fa temps que les vaig perdre.
Tant t’ esgota estimar, que ja ho faràs sense esma,
tant t’he hagut d’estimar, que ja ho faré per sempre.
Recullo el primer raig, d’aquest matí farcit de març,
increpo al senyor Sol, avui tocava pluja i rocs,
faig un pas en fals de nou, no em sento el peu esquerra.
Busco un camí sense sort, avui em trobo a l’herba.
Tant t’esgota estimar, que ja ho faràs sense esma,
tant t’he hagut d’estimar que ja ho faré per sempre,
Tant t’esgota estimar, que ja ho faràs sense esma,
tant t’esgota estimar que ja ho faràs per sempre,
tat t’he hagut d’estimar…
