Torna'm a dir

Ivan Brull

Miràvem les muntanyes i altre temps.
Et feia jo guardiana de la lluna.
Des dels teus ulls brollaven paradisos
i a mans plenes, l’amor.
Cuidava dels teus somnis innocents.
Dormíem abraçats i arreceràvem
els dies lluminosos que ens obrien
les més altes il·lusions.

Torna’m a dir que sabies
els camins del sol de l’alba.
Torna’m a dir que les nits
tenen nom i tenen casa.
Torna’m a dir que sabies
tot allò que jo pensava.
Torna’m a dir que els misteris
són potser el que ens quedava.

Ets una maga mestra de la llum,
una fada ancorada en els meus dies,
els rajos convergents que em fan possible
quan arriba el dolor.

No tinc tresor més alt que el del teu nom,
ni espurna més vivent a la memòria,
custòdia de les passes que iniciaven
el teu propi futur.

Torna’m a dir que sabies
els camins del sol de l’alba.
Torna’m a dir que les nits
tenen nom i tenen casa.
Torna’m a dir que sabies
tot allò que jo pensava.
Torna’m a dir que els misteris
són potser el que ens quedava.