Torrent

Pau Alabajos

Travessant sense pressa
els carrers de Torrent,
amb la guitarra a l’esquena
i cantant entre dents
melodies precàries
i versos incipients
que em transporten
de sobte al meu primer concert:

tenia els nervis de punta
i em suaven les mans,
però pugí a l’escenari
i comencí a interpretar
molts d’aquells primers temes
que jo vaig composar
quan encara no havia fet els divuit anys.

Amb el cor a la gola
encara vaig cantar
una última cançó de comiat.
I les llums s’encengueren
i La Rata es buidà
i el silenci es tornà a apoderar
de la meua ciutat.

Els viatges en metro
fins al centre del món,
un racó en l’Hort de Trènor
que només em sé jo,
els colors de la torre
amb la posta de sol
i unes granotes de pedra
custodiant una font.

El palauet dels Cortina
que segueix palplantat,
una avinguda infinita
que ja no es diu com abans,
el mercat dels divendres
i tots els pins d’El Vedat
conformen el mapamundi
d’aquells dies llunyans.

Que no es desdibuixen
les marques del temps
ni s’esborren de la meua ment
ni els paisatges amables
ni els amors persistents
ni la suma de tots els moments
que m’eriçaren la pell.