Treball monogràfic
Ni tan sols el diari que he endrapat amb ulls ardents aquest matí,
no pot fer-me creure que haguem deixat enrere l'ahir.
Les ulleres a la taula i el despertador a tres quarts de sis,
no són més que runes del que encara em burxa a mig matí.
Taques de cafè a la falda, l'estufa cremant per als veïns,
que les meves llàgrimes prediquen el que tu ets per a mi.
La rutina ja oblidada, el teu somriure de matinada,
l'últim petó que em vas fer amb gust de civada vora el mar.
Des d'aquella nit sóc un treball monogràfic del teu cos,
obro els ulls que em ploren, tanco els punys estic llest per cantar
la darrera melodia que la lluna em va ensenyar,
la darrera cançó...
Ja fa temps que les meves butxaques ploren orfes de futur.
Són els teus records els que fan pinya entre el matí i l'absurd.
Pesen i alenteixen les alforges d'aquests dies muts,
des d'aquella "alfombra" fins a l'ombra del meu got buit.
Des d'aquella nit sóc un treball monogràfic del teu cos,
obro els ulls que em ploren, tanco els punys estic llest per cantar
la darrera melodia que la lluna em va ensenyar,
la darrera cançó...
