Alícia i el mirall

Joan Isaac

Hi ha un parany en el mirall,
un diable en el teu cap,
un verí en els teus ulls plens de foscor.

Un combat sense enemic.
No és veritat el que t'han dit:
ets preciosa tal com ets, creu-me, tresor.

I m'espanta sentir dir-te
que voldries pesar res
per confondre't amb la pluja
i la molsa dels torrents,
ser lleugera com la ploma, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
No hi tens dret!

Aigua, núvol, pluja, vent...
És poètica la imatge.
Tu ho ets més.
Aigua, núvol, pesar res...
Però jugar a morir-se als setze...
No hi tens dret!

I l'Alícia aquesta nit
plora nua en el seu llit
perquè avui ha descobert més flors al pit.

I somnia que és un jonc,
una espiga a un camp de blat.
Digues-me com puc ajudar-te, dóna'm la mà.

Qui ha gosat entrar en el temple
del teu cos sense permís,
qui t'enganya amb les mesures,
qui et fereix, qui et fa embogir.
Ser lleugera com la lluna, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
No hi tens dret!