Tu, jo i el Tibidabo
Aquell matí vaig despertar-me
content amb el destí
Al meu costat despreocupada
estaves tu, dormint
Feia temps, el teu novio
t’havia deixat perquè anaves amb mi
Vivíem al meu estudi
El nostre paradís.
Que era un noi afortunat
pensava aquell matí
Anava tirant dels vuit milions
que havia guanyat amb el primer disc
Era soci fundador
del famós Foment de l’Autor
Estava amb tu, això segur
valia més que tot.
El món no és tant dolent
pensava jo
Fent un esforç
amb la ment
El món no és tant dolent
Podria ser pitjor
Pensava esprement
la imaginació.
Vaig sortir al carrer a comprar croisants
i iogurts
De forma inexplicable l’aire
de Barcelona era pur
Respirant com un atleta
vaig sentir-me tant feliç
que vaig donar gràcies a Deu
encara que no existís.
El món no és tant dolent
pensava jo
Fent un esforç
amb la ment
El món no és tant dolent
Podria ser pitjor
Pensava esprement
la imaginació.
Amb l’esmorzar tornava a casa
caminant carrer amunt
De sobte em vaig quedar de pedra
No creia el que veien els meus ulls
El Tibidabo, l’havien tret
Estava somniant, quina mala llet
Sense croisants, sense iogurts
vaig despertar al meu llit de sempre sense tu.
Sempre que et veig amb el teu nòvio
penso que el món no és cap encert
I el Tibidabo em recorda que estic despert.
Autor(es): Dionis Olivé
