Un conte medieval (o Mantis Amantis)
Deixa’m pintar les petjades simplement
per tornar al lloc on els teus peus s’unifiquen.
Els guardians de la ciutat i els sometents
resten atents i en tot moment es sacrifiquen.
Sacrifiquen!
Ni els bufons d’aquesta cort amb malabars,
ni velles bruixes dels set mars i els seus beuratges
podran protegir la reina dels esglais
dels cants ocults del vell joglar i el seu coratge.
Però es sacrifiquen!
Quan les ones ja són baixes llisca en el castell,
fa tronar el llaüt de plata i alça el cant més bell.
Trenes cauen, torna el joglar.
Trenes... cauen... Torna el joglar.
Trenes... cauen...
Urpes turques s’afileren lentament
i amb arts antigues peus amb plomes li floreixen.
Llisca els murs guiat pels raigs del firmament
fins al sagrat lloc on les (trenes) conflueixen.
A l’abordatge!
La cambra se li obre com un món etern.
Servent de l’amor s’endinsa al palau.
L’esguard de la dama es tenyeix de vermell.
Llisquen a un llit d’espines i claus.
Mantis Amantis transmuta de pell;
l’endrapa, l’escura i en guarda el cabell.
Amb lires trencades, teixeix nous turments,
trena el seu cant, es decanta a l’ampit
I resta... resta... resta.
AMATENT
Autor(es): Els Navegants
