Un joc

Gil Vidal

Què bé, què bé, què bé que estic!
Jo m'he inventat un joc antic:
Mentre un es queda tots se'n van;
tots en cotxe i l'altre caminant.
Passa els diumenges ben tranquil.
Setembre, juny, gener i abril.
S'atura on vol, sense mirar
si ha quedat un lloc per a aparcar.
Quan els uns se'n van per carreteres
on apenes es pot passar,
llavors ell se'n va, seguint dreceres,
a un lloc on cap d'ells no pot anar.
Si t'avorreix tant de confort
tornem al joc que diu que ha mort.
Si vols seguir jo ja te'l dic.
He inventat un joc que és molt antic.
No agafis el metro ni autobús.
Qui espera mor com un il·lús.
En aquest joc no es pot badar.
Vés a peu si és que hi vols arribar.
Els motoritzats passen les hores
del diumenges, en processó.
I en tornar a ciutat el cor els plora
tot mirant semàfors de color.
Seguim el joc que és divertit.
Tant hi entra el gran com el petit.
Tant si és amiga com amic.
He inventat un joc que és molt antic.
Si aquell et diu que no està bé
que passis l'ombra pel carrer,
ja pots pensar que és dels que creu
que els carrers no són per al qui va a peu.
Un joc antic, un joc amic.
Cent mil provant d'anar aparcant.
Quatre-cents mil en el volant
i un que tot sol va passejant.
Qui arriba? Qui guanya?
Un contra tots. Qui vol jugar?