Vell arbre
El vell arbre va caure, no pels anys.
L'abatien destrals de cims,
a penes baixos graons que duen,
per laberints i cingles, de naufragis a boscos,
al mur sense porta de la llum
on et guardes impensable bellesa.
Els fràgils sons són atesos pel treball nobilíssim
de lents esguards molt savis.
Però mans que coneixen tot el repòs del bronze,
enlairaran per sempre en flama l'harmonia.
La forta disciplina del temps i del silenci,
llargues arrels dels somnis d'un gran cor immortal.
Autor(es): Salvador Espriu
