Vermell
Digues-me tu i digues-me si veus
el vermell que li llueix
a les galtes.
Digues-me tu si li atorgues com jo
el perdó que no mereix
per les faltes que comet.
I el vermell de les roses que
compraves, colló,
a mitjan febrer,
i aquest vermell destenyiré.
Amb la salina de les llàgrimes
que cada dia em fa plorar!,
amb la suor que regalima del meu front
i és que tu no la veus...
A tu te va quedar clar
que havies acabat amb aquesta víctima
i ara te toca a tu, i te plany
company, vermella és la sang
i ella la té blava,
glaçada, semblava
que era una fada
i ha estat la meva creu!
Mira tu que la pots mirar
i confessa'm si encara no ets un desgraciat,
i si no ho ets ja ho seràs...
Contempla-la tu que la pots contemplar,
la seva nuesa per sempre t'embruixarà,
és una deessa de l'avolesa
i ver... i vermell com el vi que ens va embriagar
els ideals, encara érem dos xavals,
dos animals...
No m'amagaré i sabré què fer
si un dia me torna a cercar,
i si t'arriba l'hora
fes-te enfora,
encara et pots salvar...
