Viatge
Volen alt els ocells, m’estranyo que tot és verd.
Vers el meu tendre seny em sento feliç!
Els encants del plaer m’entelen l’enteniment,
fan que em senti beneït.
Els camins es fan llargs, les vies s’encreuen
i mirant cap al cel… està enterbolit!
Ja no es veu el blau cel, les fulles groguegen.
Miro i penso… no és per mi.
No vull ser tan banal com per creure que tot se’n va.
No vull ser destinat al món dels covards.
Vull ser més enllà, m’hi llenço de cap,
vull viure vers el nou demà.
Faig camí decidit, amb força però sense cap,
ignorant el destí però fugint del passat.
No hi ha més dreceres ni sé cap on vaig, però sempre cap endavant.
Invocant als meus Déus, pregaré, si és que me n’ha quedat cap,
fins que tornin els verds i els ocells em vulguin poder retrobar.
Em sento més sà, ho veig tot més clar, comença a brollar la saviesa.
Una remor que ve dins meu m’està dient que torni enrere.
Vull obstinat moure els meus peus malgrat les cames són de pedra,
i em quedo sol.
I sento que aquests peus no faran més, ni em queda prou alè per tirar d’ells.
Condemna de romandre palplantat, potser avançar el final...
Abandonat i malferit, i amb incertesa d’allà on era,
sento un escalf que em ve de dins i noto un raig entre les celles,
i s’obre el cel.
I els murs es fan esquerdes al meu pas.
No vull tornar a estar quiet i malmenat.
Les pedres són lleugeres, no tinc mal.
La llum està allà a dalt.
Sotmeto el temps de la innocència
al ferm designi del saber.
No vull deixar apart la consciencia,
no tinc por de res, no em ve de nou, esdevindré,
m’esmunyiré entre les muntanyes i els corriols.
Els entrebancs no em fan basarda,
d’ells he après a ser valent.
Prendré els tresors que el món em guarda,
qualsevol moment pot ser l’adient, l’agafaré.
I sento que ara puc quedar-me, a prop d’aquí.
He desfermat la complaença,
penso que el viatge acaba aquí,
no hi ha designis de presencia.
Clucada d’ulls, d’eternitat, m’augurarà.
I em quedo un mar ple d’experiència,
i de records.
Autor(es): Claudio Trullén,Herba d'Hamelí
