Vine'm a buscar
Veia passar una vella mig descalça,
em diu: “on vas noi? Em podries dir quina hora és?”
És tan estrany la mirada quan em parla, i diu:
“s’ha acabat, els teus ulls són meus i calla”.
Noto el verí, la tristor i la gana.
Respiro més fort, però no noto l'aire.
Afònic, entenc que cridant se m’escapa
el món que tenim ens fa mal si l'escanyes.
Vine’m a buscar.
No sé on anar.
Quin és el camí?
S'ha fet tot de nit.
Vine’m a buscar.
Vine’m a buscar.
No em veig les mans, tot és fosc i tremolo.
Olor de carbó, escalfor a la cara.
Gens de claror, sento arrels a les cames,
tinc tanta por que no puc i em fa caure.
El terra m'acull, els genolls se'm fan aigua,
em desfaig i ara sóc part del terra que ens aguanta.
Qui ens ho va dir que no existia la màgia.
És la llei natural que ens pregunta qui fa trampes.
Vine’m a buscar.
No sé on anar.
Quin és el camí?
S'ha fet tot de nit.
Sempre em fas llum al camí,
però jo vull que dormis amb mi.
Tant és què vols somiar,
estar perdut és ben normal.
Estar perdut és ben normal.
Vine’m a buscar.
Vine’m a buscar.
