Vora un dolmen

Xavier Baró

Fa un reflex a l’estany i el taca amb blanca rosada,
una lluna d’estiu amb la cara il·luminada,
quan estic mirant el cel d’una nit ataronjada,
bevent claror amb els ulls d’aquesta imatge estimada.

Veig flotar el seu vel sobre l’aigua, la seva llar,
per a mi un laberint enigmàtic com la mar.
Oh tu, lluna d’estiu, que em mires com em mira el far,
ara amb càlida llum, ara amb la foscor polar.

Sol, el rumb;
lluna, al cap del meu llit;
foc, el meu port;
aigua, mirall dels cels;
terra per descobrir.

Sóc un antic vaixell navegant per mars fantasmals.
Ones que em porten vents, calmes que em porten senyals.

Vora un altar pagà veig els murs que aquest món va alçar.
També hi ha els meus castells, somnis que jo vaig forjar.
Estels del gran desert, i les llunes que feu cantar,
digau-li al missatger: “És el que vau embruixar”.

Sol, el rumb;
lluna, al cap del meu llit;
foc, el meu port;
aigua, mirall dels cels;
terra per descobrir.