Yhumi

Pantaleó

Yhumi,

noia d’orient,

mous l’aire calent amb la branca d’una figuera.

Yhumi,

sota un pont un estel

que intenta alçar el vol,

bufes però no pots i ensopegues.

Yhumi,

creues el filat

mentre algun soldat crida: “Yhumi casa’t amb mi!”

Jo rere els binocles segueixo amb detall
els teus peus gelats, nus, creuant el bassal
i el meu pols fa tremolar el teu rostre en pau…

Recito en veu baixa un verset que t’he escrit:
voldria ser l’aire que hi ha entre els teus dits
Mai sense apropar-me mai sense ser vist.

Yhumi,

sent fort el pes del món,

per això, d’hora, a les set sent son.

Yhumi qui es cuida de tu?

T’han abandonat

atrapada dins la vinyeta

(La final)

Yhumi,

fas a la vora del filat,

d’un paper bastard,

un origami. Una obra d’art.

I des d’aquesta alta torre de marfil
punt a punt ressegueixo amb l’índex el perfil
de l’expedicionària creu que duus entre els pits.

Abans de creuar amb els peus nus el bassal,
més tard recitant un verset que t’he escrit.
Mai sense alterar el breu guió inacabat
que repetim fins l’infinit.

Dins d’un còmic atrapats

per la ploma d’algun boig.

Que algú acabi el seu dibuix.

I que hi pinti un prat!

On puguem córrer plegats!

Per fi lliures!