Va dir que es deia temps

Joan Isaac

Sembla que s'ha fet fosc abans.
Amor, fixa-t'hi bé,
quasi toquem la nit.
Que el sol té pressa per fugir,
que rodolant se'n va,
que té por del món.
Que aquell infant
que ahir jugava amb mi
avui tot just em reconeix.
Que el bes dels dos amants
és dolç avui, però menys que ahir.
Que la mateixa gent que passejava
ahir sota el nostre balcó
ens sembla un xic més grisa.

On és el seu somriure?
On és el seu somriure?
Recordo avui aquelles nits en blanc,
parlant de mots que crèiem importants.
Érem els més valents.
Mai res ens feia por.
Érem dos llums enmig del mar.
Ens crèiem que era fàcil
aturar la història amb les nostres mans.
No coneixíem mots com
cansament, por, defallir, desencant.

Però fins que aquell matí,
en el fons d'un mirall,
ell es va presentar.
Mai no l'havíem vist.
Va dir que es deia temps...
Va dir que es deia temps...