Fabià

Lluís Llach

Perquè arriba la llum
on hi havia sols ombres
potser és hora de dir
que l'esperança nova
no ens esborra el record
dels que han mort en silenci
en llits de solitud
i llençols de vergonya
amb un dolor atroç
per tot l'abandó nostre.

Perquè arriba la llum
on hi havia sols ombres
obrim portes al cant
d'una esperança nova
però sentim l'aflicció
de l'Àfrica que ens crida:
Qui és pobre en diners
no es pot comprar la vida.
Quan la misèria es déu
i la mort una eixida,
fem de la nostra sort
la dissort compartida...

Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten
i han pogut vèncer la mort però no el rebuig
i esperen, sempre esperen la nostra mà feta llum
que tu i jo tenim l'amor, la llum bona,
i potser la malaltia és sobretot
la por nostra, la vergonya amb què encerclem llur dolor...

Perquè arriba la llum
on hi havia sols ombres
potser és hora de dir
que l'esperança nova
no esborra el turment
dels que moren silents
en llits de solitud
i llençols de vergonya
amb un dolor atroç
per tot l'abandó nostre.

Perquè hi ha un poc de llum
on hi havia sols ombres
caldrà doncs que refem
el sentit de les coses
fer del sexe i l'amor
un tresor sense normes,
un espai generós,
un sopluig per la joia.
És així de senzill,
cap secret ens fa nosa,
obrim portes al cant
per poder dir amb més força:

Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten
i han pogut vèncer la mort però no el rebuig
i esperen, sempre esperen la nostra mà feta llum
que tu i jo tenim l'amor, la llum bona,
i potser la malaltia és sobretot
la por nostra, la vergonya amb què encerclem llur dolor...