Crema catalana
el pare de ma mare era mig mallorquí,
l’altre àvia era d’Almería,
l’altre avi era de per aquí…
I jo sóc fill de fills de Badalona,
xarnego de segona generació.
I vaig deixar l’edat de la innocència
a Castellfollit de Riubregós.
A la memòria encara tinc els tangos
que el meu pare ballava a la festa major
i el crit d’un amic meu cantant fandangos:
el que jo canto és pura confusió.
Canto en català però sense barretina,
perquè la música em ve de tot arreu.
Jo també ploro amb ‘La santa espina’,
però canto lo meu.
Canto lo meu.
Em van parir un dimarts, de matinada,
un mes després del maig del seixanta-vuit.
Sempre he portat una cançó a la boca,
sempre he volgut cantar-la per la nit.
Tenia quatre anyets i ja entonava
des del balcó: “pintor que pintas con amor”,
i tot el repertori de la iaia.
Sempre he cantat des de la confusió.
Canto en català però no ballo sardanes,
perquè la música és de tot arreu.
Jo també menjo crema catalana,
però canto lo meu.
Canto lo meu.
Autor(es): Albert Fibla