Sta guai
sense esperar la sort,
sap que esperant s'adorm
i va patint pel temps.
L’essència et fa ser així com ets:
de trossos de matins i nits,
d’abraçades de veritat
i de petons prohibits.
La pluja fa feliç el bosc,
el bé i el mal es van vivint,
sempre que m’he callat els cops,
se m’han anat quedant per dins.
I tampoc cal entendre-ho tot;
si no entenem d’encerts i errors,
es fa una mica més bonic, oooh...
Que aquí ningú neix preparat
ni per ser jove ni per fer-se gran.
Que anem venint i anem marxant,
si ho fem senzill, ens hi farem menys mal.
Una tornada guai,
que aguanti l’envestida.
No ens cansarem mai
d’estimar esquivant ortigues,
de cantar-te uns «la, la, la».
I es pot respirar
com respiren les tardes,
es pot estimar
com s’estimen els arbres:
sense que ho vegi ningú,
sense esperar res de ningú.
Aquella cosa que brilla per dins,
que et va fent a tu,
que em va fent a mi.
Som les llàgrimes dels moments purs:
se’ns assequen i ens fan obrir els ulls.
Som les llàgrimes dels moments purs:
se’ns assequen i ens fan obrir els ulls.
I un sentiment que va quedant suspès
vol aguantar-se i neda entre el vent,
va aprenent de les crostes que es fa
dins d’aquest horitzó platejat,
i ha plorat igual que jo
i, quan riu, riu de veritat,
quan deixa de pensar en el després
i quan ja no carrega el passat.
Que aquí ningú neix preparat
ni per ser jove ni per fer-se gran.
Que anem venint i anem marxant,
si ho fem senzill, ens hi farem menys mal.
Una tornada guai,
que aguanti l’envestida.
No ens cansarem mai
d’estimar esquivant ortigues,
de cantar-te uns «la, la, la»...