Bo i bonica
sèiem al sofà, mentre ens adormíem
veient imatges de flors exòtiques
bellugades pel vent, al compàs de música tradicional.
I et vas distreure amb el fum d'una cigarreta mal apagada,
i això et va fer venir de gust d'encendre'n una altra: “És la inèrcia”, vas dir,
“És la inèrcia”, vas dir.
A través de la reixa de l'estufa,
m'entretenia a contemplar els ferros abrasats
que provaven d'escalfar-nos el pis, però...
però, de calent, el pis ja n'era prou, fins i tot massa.
I em vaig tapar bé sota la manta per poder-te tocar la mà d'amagat,
però, en lloc de donar-te la mà, et vaig agafar el turmell,
et vaig agafar el turmell.
I llavors em vaig enrecordar que, al matí, t'havia fet ensopegar
mentre recollies, sense alè, aquelles tasses de cafè.
I havia anat d'un pam que no caiguessis,
“Però del mal gesto no se'n salva ningú”, vas dir, vas dir,
“No se’n salva ningú”.
I és en aquell moment que vaig comprendre que el capvespre
no podia haver començat tan d'hora com m'havia semblat.
Era l'eternitat, allò que estàvem vivint;
que l'havíem desitjada sempre, però mai no ens hauríem pas pensat
que, bo i bonica,
esdevindria tan ensopida.