Calaix de somnis
a un calaix tancats amb clau
que no s'obre només tanca,
potser per això m'han fet mal.
Tu no m'has ni conegut,
jo he fet com qui no t'ha vist.
Un segon més llarg del compte
es confon i desapareix.
Nina ens vam equivocar
quan ens vam deixar escapar.
La nit que el maleït destí
ens va fer escollir un camí.
Els ulls et brillaven
com espurnes en l'obscur.
Espantats pensàvem:
no tornarem potser a estar junts.
I de cop tot va ser com perdre
la llum del far que em portava a port.
Acabar un somni quan no tocava
sinó que estava tot just començant.
I ara passo un munt de tardes
rellegint aquella postal
que vàrem escriure a mitges,
no sé d'on però això era igual.
I quan ve la nit és quan més sol estic,
quan he de fer el cor fort
per no posar-me trist.
I amago encara sota un calaix:
amors secrets, petons mai fets,
desitjos inconfessables,
potser ingènues il·lusions.
Tresors secrets, somnis desfets,
Viatges viscuts a llocs perduts
paraules incomprensibles
que només sabíem tu i jo
mirades que espurnejaven
paraules de ben endins
se m'escapaven just a l'instant
de ser capaç de fer aquell pas
tan senzill com dir t'estimo
però no tan quan va de bo.
Sovint pujo allò on quedàvem
i et busco en un racó del cor.
Imagino que deus fer ara.
Et vull creure lluny però alhora a prop.
I ara penso que algun dia
podrà reobrir aquell calaix
que vàrem omplir a mitges,
que hi queda tan per seguir omplint.
I aquella nit potser és aquesta nit
la nit en que el destí
ens faré escollir un camí.