La cita
d'il·lusió i petons pendents
se li fa llarga l'espera
i li roda el pensament.
S'ha citat a una terrassa
amb un noi encisador,
que l'ha seduïda amb traça
des de dins l'ordinador
Ja fa temps que no té un home
que li faci certes bromes
abraçant-la entre els llençols
quan la nit els deixa sols.
Escaneja amb la mirada
la terrassa i els voltants,
i s'atura esperançada
en un ulls verds com el mar
que li envien delicades,
saboroses emocions,
en un vol d'improvisades
poesies i cançons.
Ja s'aixeca, decidida,
quan de sobte algú la crida
oferint-li un ram de flors
que rebutja amb quinze «nos».
«–No te'l venc! Sóc el Ricardu;
porto el mocador vermell!»
«–No pot ser! Déu meu, quin cardo!
No pot ser que sigui ell!!!
Si no arriba a l'u seixanta!
Té enganxós tot el cabell!
I fa una pudor que espanta
a vi ranci i a bordell!
I arrossega les paraules,
bavejant damunt la taula...
Si em segueix mirant l'escot
li fotré un bon mastegot!»
Amb la cua entre les cames,
el Ricardu toca el dos,
i ella queda desolada
entre braves i records.
Amb el cor en bancarrota
i una pena per batec,
li porta el cambrer una nota
del poeta dels ulls verds.
S'il·lumina i, eixerida,
descobreix que aquesta vida
es trepitja de debò
lluny del teu ordinador.
Autor(es): Xavi Túrnez,Laia Rius