M'enniré
Ja fa temps que no escrius aquelles cartes d'amor
llargues i confoses, i que no anaven enlloc.
Igualment les espero en estances de foscor
i la por se m'enfila pel cos.
Ja fa temps que no hi busco res, als ulls de ningú;
el que solia trobar-hi per mi ha desaparegut.
El carrer clama venjança i se'n riuen a palau,
perquè la por se'ls enfila pel cos.
Que no m'importen més la ràbia ni la il•lusió,
les percebo com brutícia, un error, un mal menor.
No m'importen més els discursos ni els sermons.
Perdó per escoltar-me, tot això és per explicar-te...
Que me n'aniré quan el blat serà més blau,
me n'aniré fins a confondre'm amb la tarda
i tot serà estiu i branca.
Me n'aniré, tan lluny que no pugui tornar,
me n'aniré descalç cap a rutes salvatges,
fins que deixem de ser nosaltres.
Ja fa temps que no véns a veure què tal em va.
La sala espaiosa segueix freda, inquietant;
a les sis de la tarda hi entra el sol –igual que abans–
i, per uns moments, tot es veu més clar.
Ja fa temps que he domesticat el ressentiment:
ara és com una eina que m'ajuda en tot moment.
Potser et farà somriure, però crec que m'ha fet humà
i, per uns moments, tot es veu més clar.
Si et pregunten on sóc, només digues «se n'ha anat»,
que encara que els estimi mai estaré del seu costat
–que els homes tenim dret al desordre i a marxar,
a no saber explicar-nos i a tenir el temps per intentar-ho.
Que me n'aniré quan el blat serà més blau,
me n'aniré fins a confondre'm amb la tarda
i tot serà estiu i branca.
Me n'aniré tan lluny que no pugui tornar,
me n'aniré descalç cap a rutes salvatges
fins que deixem de ser nosaltres.
M'enniré…
per no tornar.