Montsià
en les xancles de la mar
no porta cantimplora
però sap qu'allà dalt hi ha una font i un mas.
I quan los primers brots de llum
ja puntegen pel cimal
ell s'atura i respira
pa pegar un primer cop d'ull cap a la vall.
I al mas de rosalea,
troba entre la malea,
una font
i beu com una bèstia
que'l camí que queda trau molt més que son.
I cantant un salm d'un autor local
qu'adeprès a l'orfeó
se sent més ple de vida que la gent qu'enca dormita pels llençols.
I quan arriba a la torreta
just al punt més alt de la terra que'l va parir
quan la mar li fa l'ullet mostrant-li'l delta, destapant la vall tots los seus pits
s'imagina acaronant-la dins del llit.
Resseguint la cresta del Montsià
se li apareix un bou
i domés fent-se a una vora
l'animal passa de llarg sens més renou.
I a la roca foradada mira l'hora,
alego la de dinar
s'acomiada de la mar
mos veiem l'atre domenge si fa clar.
I en un sol que bada roques tot suat
arriba a mas de comú
i se troba lo pastor qu'esquila ovelles
que'l convida a un vermut.
I parlant de tu a tu davant la vall
se li fa tan tard
que quan quan cau de la figuera
tota la seua família ja ha dinat
I qu'allà dalt a la torreta
just al punt més alt de la terra que'l va parir
quan la mar li fa l'ullet mostrant-li'l delta, destapant la vall tots los seus pits
Qu’allà dalta a la torreta
just al punt més alt de la terra que’l va parir
se li escapa’l temps per la punta dels dits
escapa’l temps i oblida els seus neguits.