Nòmades
Els poemes i relats
Que ningú ha escrit.
Seré l’ombra que els teus ulls
Demanen per poder mirar l’horitzó.
El teu horitzó.
Volíem jugar on sabíem que estava prohibit,
I arribar fins el cim per recordar
Que ningú ens podria parar.
Cantes la cançó
I els meus llavis freguen amb els teus,
Apagant la tendra veu que tens,
Evadits de tot.
Nòmades en la ciutat,
El nostre instint per escapar,
Escapar d’allí.
Sols ens divertim quan ens trobem
Entre la gent i desitgem
Escapar d’allí.
Volíem acariciar
Suaus paraules que amb el vent
Feien tremolar el sol.
Totes les nostres arrels
Que volem recuperar
Del pas del temps,
Del pas del temps.
Volíem jugar on sabíem…
Nòmades en la ciutat
El nostre instint per escapar…
I quan torne als descampats
Trobe els somriures soterrats
Entre les runes dels antics refugis.
Una tempesta d’estiu,
L’aigua corrent entre els dits
Amb les promeses que mai no complirem.
I quan la lluna em torna a fer callar
Només voldria fugir al teu costat
Per sentir-nos de nou com dos feres,
Vencent la por, només tu i jo.