Omnipotent
Mai entendré, què mou aquest odi que ens empeny tan a baix,
D’on traiem la ràbia per odiar tan fort, quin és l’esglaó que ens fa oposats,
Parlo dels qui, fan ús del poder de decidir el destí.
De persones innocents, que manegen com cadells.
Guerres i morts, sols per un desig de ments sense pietat,
Jugant amb les vides d’homes encegats, mentre ells s’ho miren d’amagat,
Irracionals, sols els mou la força d’aniquilació,
Sense pensar amb la raó, només en la destrucció.
La història és sempre igual, i el joc, només té un final,
I sempre hi surt perdent, la gent, enduts per la ment, de l’omnipotent, poder.
Escoltem, les veus dels que ja no hi són,
Que ens recordaran,
El que és important.
Rebutjem, ideals que ens fan diferents,
Que ens dividiran,
I aniquilaran.
Han destrossat, tantes il•lusions per un petit regnat,
Ple de repressió, de por i desigualtat, on només ells tenen llibertat,
Però han acabat, com tantes vegades ells han actuat,
L’ambició se’ls ha menjat.
La història és sempre igual, i el joc, només té un final,
I sempre hi surt perdent, la gent, enduts per la ment, de l’omnipotent, poder.
Escoltem, les veus dels que ja no hi són,
Que ens recordaran,
El que és important.
Rebutjem, ideals que ens fan diferents,
Que ens dividiran,
I aniquilaran.
Autor(es): Xavier Llorach