Que aprofiti a algú la meva sang
Caure no és igual que jeure al terra.
Viure no és igual que morir molt tard;
Riure no equival a tenir esperança,
Esperar no és deixar el temps volar.
Si camines a poc a poc et canses,
Si corrs no veuràs la gent passar;
Quan aquella al·lota riu i et mira
És perquè l'agafis de la mà.
Conversar no té perquè ser estúpid,
Les paraules poden fer molt mal,
Els silencis són més cruels que l'alba,
Quan desitges no veure el demà.
Perdre no té perquè ser traumàtic,
No sempre és feliç qui sol guanyar;
Val més trepitjar la terra amb ganes,
Val més que no sempre lamentar.
EL turment sovint té doble cara,
Un s'alegra quan a ell no ha tocat;
Però els consols mai volen dir "templança"
Per aquells que ja s'han ofegat.
La ignorància mata jerarquies;
La intolerància és càncer social.
No crec en el futur fet a mida
Pens negar-me a estar predestinat.
Que el meu crit no es llenci amb ironia,
Que aprofiti a algú la meva sang;
Que els nens que han nascut de les mentides
Siguin part d'un món que ha canviat.
Cercar no vol dir trobar per força,
Renegar no té perquè espantar;
Abraçar és més que perdre una estona,
Perdonar és més que morir estimant.
L'alegria es menja aquell mal dia,
No és ningú qui no s'ha enamorat,
Els diners no són sal de la vida,
Sense amics no té sentit plorar.
Et sents immens per pujar una muntanya,
Molt més per fer riure algú enfonsat...
Autor(es): Família López