A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba

Què saps, dolça amiga de seda,
quan l'alba es comença a daurar?
Què saps de l'ombrívola cleda,
del seu insomni humà?

El liquen, humit d'ombra blava,
ja es deu aclarir vora el niu:
però ta cançó m'allunyava
la Son -ocell esquiu.

No saps la inquieta palpebra,
ni el el front al coixí massa ardent,
ni el llit ennegrit de tenebra,
tu, entre l'alba i el vent.